Sports De Ca Nostra

El dia ha arribat. Mai no m’ho hauria pensat. He anunciat fa unes hores a la junta directiva i als entrenadors companys del CCE Sant Lluís que he de fer un punt i apart immediat. He de deixar l’entitat que ha estat ca meva les tres darreres temporades.

El dia ha arribat. De repent, sense avisar. Com sol passar en aquests casos. Encara estic processant les emocions que m’ha generat. Mai no m’ho hauria pensat. He de deixar el bàsquet.

Mai no m’ho hauria pensat. I molt manco després de quasi tres dècades dedicat a feines d’ensenyament, gestió i direcció d’equips, quan amb només 14 anys em vaig asseure per primera vegada a una banqueta al costat de na Montse Esbert, al CD Alcázar.

La vida és així. Cerques una oportunitat en el que més t’agrada i aquesta et surt per un altre cantó. I no pots deixar-la passar. I la meva oportunitat no va lligada, desafortunadament, a la pilota taronja. Però és una oportunitat.

Tancaré aquest segon cicle al Sant Lluís després de completar el calendari competitiu amb l’equip masculí de Primera Divisió Nacional i el júnior femení que juga la Fase Inter-Illes. En aquest curt tram de temps encara ens queden moltes emocions per viure i, esper, moltes alegries per donar a la família blanc i blava.

Agrair a tota la plantilla del primer equip, per l’esforç i sacrifici realitzat durant la temporada i el que queda. Sou molt grans.

Els meus ajudants, Nasi Jover, Dani Sastre, Dani Morro, Jaume Palmer i Lluís Pons, sense la vostre ajuda res hagués estat possible.

I que dir de les mevas “Espartanes” gràcies, gràcies i mil gràcies, un grup de jovenetes impressionant.

Des d’aquestes línies també vull agrair el suport constant, vital, imprescindible de la meva dona na Mamen i els meus fills n´Adrià i Jan, que sempre m’han animat a invertir i dedicar les hores que fes falta en aquest esport que per mi és pura passió. Una comprensió imprescindible.

Agrair, públicament, la confiança que van depositar en la meva persona en Rosendo, en Xus, Joan i na Cristina, caps visibles d’un grup nombrós i compromès, perquè em fes càrrec de la direcció esportiva de la secció de bàsquet del club. Esper que em perdonin tots els mals de cap que els he generat amb la meva ambició ben entesa de fer més gran i millor el club.

Un agraïment molt especial al poble de Sant Lluís per com m’ha acollit aquests anys i a totes les persones vinculades de qualque manera al bàsquet blanc i blau –entrenadors, jugadors, famílies, col•laboradors, patrocinadors, aficionats-, esper haver-los encomanat positivament part de la meva passió i estima per aquest esport.

Al CCE Sant Lluís he tingut les mans lliures per créixer i fer créixer aquesta secció de bàsquet. Hem aconseguit, crec, objectius impensables per l’entitat tant a nivell de resultats, com de creixement del grup d’esportistes que conformen les plantilles, com de cohesió social amb l’entorn del Centre.

La fase d’ascens a la Lliga EBA, disputada a València la temporada 2011-12 quedarà en el record com la particular ‘pica a Flandes’ d’aquesta etapa. Més el que ens pugui regalar el futur immediat.

Dic adéu, un adéu inesperat, després de tres anys en els què hem intentat també des del Sant Lluís generar i obrir noves expectatives al bàsquet insular, amb activitats i taules de debat fora de la dinàmica diària, cercant unir i revolucionar el bàsquet local. Seria bo que qualque boig agafés el relleu. Gràcies, en aquest punt, a l’amic Ricard Casas per la seva empenta i implicació desinteressada.

CD Alcázar, Menorca Bàsquet i CCE Sant Lluís han estat els meus clubs en aquesta trajectòria com a entrenador. I ara toca fer un punt i apart. Ara he de dedicar el temps laboral a una nova oportunitat i el temps lliure a la meva família. No sé si tornaré a entrenar. Se’m fa difícil escriure-ho, però ara per ara és així. En tot cas, gràcies a tots per tot.

Xavi Carreras