El prestigiós psicòleg esportiu dóna consells per als joves futbolistes

15 abril 2020 | Por lorenzo | Categoria: FFIB

Àlex García és un prestigiós psicòleg esportiu que sempre ha mostrat els seus coneixements quan la FFIB ha organitzat esdeveniments vinculats amb el futbol base. En aquest sentit, el professor de Psicologia Bàsica i Psicologia Esportiva de la UIB, ha participat en diverses ponències en les dues edicions que ha celebrat la FFIB del Congrés del Futbol Base. Ha estat entrevistat pels mitjans de comunicació de la Federació i ens dóna les claus per conviure amb els joves futbolistes que tenen ganes de tornar a practicar el que més els hi agrada: el futbol. Com serà la seva tornada? Àlex García respon. 

P.- Quins consells donaria als milers de joves que no poden jugar a futbol base per mor del confinament per mantenir un bon estat anímic?

R.- Objectius petits, rutines molt clares i que no depenguin dels desitjos, una il.lusió de retornar, i no deixar mai de sentir-se un esportista. Tots tenim moments baixos, inevitables, com quan ens fan un gol en contra no esperat o ens hem lesionat, o no ens treuen de titulars. Aixó és un entrebanc més que he de superar igual. Rutines, i rompre-les de tant en quan, diversió i preocupació a la vegada. No és fàcil per a ningú, ara, pero un esportista està millor preparat que un que no és, i ha de donar exemple personal. Tensió, responsabilitat, activació, descans, exactament el mateix que ens pasa durant un partit, que és una vida en petit.

P.- Els jugadors i jugadores dels planters de les illes enyoren el seu dia a dia, sigui escolar o practicant futbol. Creu que arriben a entendre el que passa? Tot és nou i extraordinari en aquesta situació?
R.- Sí, així és. Ningú suporta ja més tantes vacances. Hi ha que donar sortida a la manca de les rutines. Totes les famílies ja ho han tengut que fer, quin remei, poc podem dir hores d’ara. Però és segur que deixar fer o deixar-ho córrer no és beneficiós, a la llarga.
P.- Es bon a nivell psicològic que es mantengui un contacte a cada equip? M’explic, entrenador que fa videconferències amb menuts i marca entrenaments o simplement els demana com estan…
R.- Sense cap dubte, en els equips i esportistes amb els que faig feina, les entrenadores i entrenadors (les peces clau) fan contínues connexions d’aquest tipus, molt ben dissenyades per a mantenir la tensió dels esportistes, encara que sentir-se relevants, si no es pot fer res més (molt d’entrenadors ja en tenen prou amb el seus porblems, per fer un contacte individual amb tots els seus jugadors) moltes vegades és tan important como una gran gestió del tema. El que és totalment relevant és mantenir una rutina i fer la seguir als jugadors.
P.- Jugar a futbol en la mesura de les possibilitats del seu habitatge, ajuda a superar aquest confinament? Alguns tenen terrasa, altres una finca, altres fan tocs a una balconada…
R.- Clar que sí, els joves saben perfactement diferenciar això (com quan acaba l’entrenament i l’entrenador dóna pas a una estona de joc lliure) del que és un entrenament regular i rutinari orientat al rendiment, però permet millorar alguna cosa específica (com passa amb les lesions en els moments de recuperació). Però encara que es faci cinta o bicileta estàtica, com jo mateix, l’important es continuar sentir-te esportista i que t’ho facin sentir.
P.- Un nin o nina pot arribar a entendre que la salut ara és més important que la seva passió?
R.- Ja ho saben, estic segur, i no sols la salut personal, sino la grupal. Per altra banda, una passió no mor tan fàcilment. Els esportistes amb els quals hi treball mantenen la seva il.lusió -d’una manera o una altra- per a ser els espostistes que sempre han desitjat ser. A més, la privació i la mancança ara de la pràctica esportiva la treballam com un augment motivacional en retornar, amb l’ús d’objectius a diferent terminis.
P.- Hi ha clubs que han traslladat a la FFIB la necessitat de reprendre la competició quan sigui i acabar-la encara que sigui estiu com a teràpia per a milers de futbolistes menors d’edats que han perdut el que més els hi agradava i que passaran gust de recuperar els seus lligams socials i sentiment de grup.

R.- És un tema complicat, el més important és que tothom tengui clar sense contradiccions els objectius per a poder ajustar-se a ells. Conèixer el paré de les famílies i la relació amb els estudis -que encara no se sap amb seguretat res- és un punt absolutament relevant en aquest punt.

P.- Hauran els entrenadors de jugar un papel especial a nivell psicològic amb pares, mares, nins i nines quan es recuperi la normalitat? Haurà fòbia?
R.- Sí, tenim molta experiència amb la «por per retornar» del jugadors lesionats, per exemple, i en l’ajut psicològic que es pot donar en aquests casos. I també, degut a l’edat, amb la possibilitat del contagi del SIDA en els anys 90 del segle passat. Desde llevors s’han incorporat pràctiques que ja són habituals (no deixar que un jugador amb sang estigui en contacte amb d’altres), fer sevir guants als fisios i metges, etc. Jo separaria mides d’aquest tipus que són fácilment comprensibles i instaurables, amb una campanya prèvia, per exemple, i d’altres fonamentadas en l’increment de la responsabilitat personal i autonomia, a on els entrenadors, les directives, el pares, i els mitjans de comunicació són absloutament indispensables.

P.- I al camp, els joves i no tan joves rebutjaran el contacte, tenint en compte que és un esport físic per mor d’aquesta pandèmia? El cervell pensarà en el covid mentre es jugui?

R.- Des d’aquest punt de vista, serà un altre distractor més que s’ha de tenir en compte, res que no sigui habitual quan ensenyam tècniques de concentración en la tasca a realitzar. No hi haurà cap diferència, des del meu punt de vista. Més importamnt serà en les ments i emocions de les famílies, que sense dubta haurem de ajudar a superar d’alguna manera.

P.- Finalment, aquesta pandèmia ens farà millor com a societat una vegada la superem?

R.- He de dir que les experiències que ha tengut l’humanitat abans semblants -si es pot fer una semblança- no diuen res de bo cap a un augment generalitzat de la solidaridat mundial i interpersonal. La pest del 1340 o la grip del 1918 no varen tenir efectes positius en el desenvolupament humà llevat de una millora de les condiciones de vida en la primera (degut a la gran mortalitat i l’augment de recursos i mobilitat social) i hem de pensar que la segona guerra mundial va tardar sols 20 anys en començar després de la pandèmia. Malgrat aquest pesimisme realista, estic segur que a nivell interpersonal, els exemples de bones pràctiques que tenim cada dia, per part de quasi bé tothom, hi hauran moltes millores ja que molta gent s’ha sentit depenent d’altres totalment per primera vegada i es pot aprendre aquesta lliçó tan relevant: ningú és independent dels seus semblants, per molt que s’ho cregui o vulgui creure.

FFIB

Comentarios cerrados