Sports De Ca Nostra

Tots els membres del CVS coincidéixen en que, inevitablement, ens acostumam als bons resultats. No déixa de ser una llàstima, però també es simptoma de que els èxits esportius ens segueixen acompanyant.

Aquesta setmana passada els nostres han vist com el Sénior Femení, CVS Sóller Tours, jugava la Fase d’Ascens a 1ª Nacional a Múrcia després d’una temporada més que espectacular. Era la seva segona participació consequtiva en una Fase d’Ascens.

Però, a més, el juvenil masculí de Toni Pericás, participava per primera vegada en un Campionat d’Espanya Juvenil Masculí. I com a primera vegada, la cita resultava especial. Sense gaires expectatives a nivell de resultats, amb l’equip més jove dels 24 participants, amb dos juvenils de tercer any, cadets, i la resta de jugadors de primer any. Es sabia que l’equip seria competitiu però no es tenia una idea molt clara del nivell dels rivals. I quin nivell!… Per tenir una idea de l’igualtat que ha existit en el campionat, els nostres han lluitat de tú a tú contra tots els equips que s’han trobat en el seu camí, sense distinció, i tots ells han acabat en posicions tant allunyades com per exemple el Caravaca Murcià (10è) al que es va guanyar 3-0, el Jealsa Boiro (16è), al que es va guanyar 3-2 o el CV Mediterràneo (4rt) amb el que es va perdre 3-2 igual que s’hagués pogut guanyar.

Una autèntica locura, competició en estat pur amb aquell puntet d’èpica que converteix els jugadors en guerrers i cada partit en una batalla en que es passa per tots els estats anímics i esportius possibles. I així varen transcórrer els 7 partits jugats en 4 dies de competició acumulant 29 sets (15 a favor i 14 en contra) i moltes, moltissimes hores de joc amb tenssió i nervis. Situacions exigents, a l’abast de no molts d’esportistes, que pesen i superen a gairebé tots els que viuen el partit des de fora de la pista i que en molts de partits omplien les grades del pavelló Palacio de los Juegos del Mediterráneo d’Almeria.

Mares i pares patidors, que cridàven, ploràven, reien i que acabàven gairebé igual de cansats que els propis jugadors. Pares-hooligans que arribàven a insultar a nins de 15 o 16 anys perdent els nervis i la raó per la boca. S’ha vist de tot. I de tota aquesta experiència, els nostres nins n’han sortit com a homes, demostrant el perquè dels èxits d’una generació acostumada a trepitjar podi des de que eren infantils, acostumada a patir i a lluitar en cada batalla com si fos la darrera de la seva vida. Dirigits pel tàndem Pericás – Reynés, l’equip ha funcionat com un rellotge. Com ha dit aquests dies el mateix Pericás, l’equip que ha dirigit ell, que millor ha jugat a volei. Que no es poca cosa.