Sports De Ca Nostra

Jo he tengut sa sort de viure sa setmana de Campionat amb el Cadet femení de n’Alfons i puc assegurar que ses jugadores han competit be, molt be. I això que sa setmana ha estat dura, molt exigent perque es fet de classificar-se dins els dotze millors ha fet que despres dels 3 primers partits, tots els rival fossin d’un nivell extraordinariament alt. Dels quatre partits jugats despres, se n’han perdut tres, es vera.

Però nomes contra La Curtidora (asturians, 7è classificat final) es va tenir la sensació de que no hi havia opcions perque ells jugaren a un nivell excepcional. Servei molt dur, atac contundent, res a fer.

I enfora d’esfondrar-se les nostres tornaren donar un nivell altissim contra Recuerdo (madrileny, 2on classificat final). Es jugà de tu a tu en molts moments contra un rival fisicament espectacular. Amb 1-1 es va tenir pilota de set en el tercer que acabà 26-28 i nomes Deu sap el que hagues pogut passar si s’hagues guanyat.

Un altra derrota dura, i una altra vegada reset per tornar jugar, de nou, una final contra Grau Castelló (10è classificat final). Amb 2-1 per les nostres, desaparegue la recepció i amb ella les opcions de victòria en dos sets (quart i cinquè) difícil de païr. Decepció, perque les opcions de victòria foren nostres mentre es va jugar de tu a tu contra els valencians que també tenien (com la majoria dels 15 primers equips) dues jugadores de mes de 1,80 m d’alçada que marcaren la diferència tot d’una que les nostres baixaren una mica el rendiment.

   I de nou, resorgir, per jugar la darrera de les finals. I de nou, bon rendiment, competitivitat i gran actitut per treure endavant un partit complicat en que el cap ja no donava per molt i les cames començaven a fallar. Es va guanyar a les gallegues del Xuvenil Teis, un equip ben treballat, mes físic que el nostre però que potser acusà mes que les solleriques el desgast de la competició. El 3-0 fou incontestable i la posició final de les nostres, justa i celebrada. Amb una mica de sort s’hagues lluitat per les places 9-10 o amb mala sort per les places 13-14.. pero l’onzena plaça es real i justa. Almenys es la meva sensació.

I no deixa de ser un orgull arribar a ser l’onzè d’Espanya amb una generació de nines que fa 5 anys va voler començar a jugar a volei. Amb poques baixes i altes des de llavors, amb molta feina i bastants campionats o tornetjos importants a l’esquena que han donat aquest «savoir faire» a les nostres. Tot un luxe.

Gràcies nines i gràcies Alfons per aquesta gran setmana de volei, que no serà sa darrera, segur. Una abraçada a tots.

Albert Ros. (CV.Soller)